El primer que cal per a ser lliure és pensar i actuar com si ja ho fóssim. I cada vegada hi ha més catalans i barcelonins que ho fem.

Barcelona és gran. Al seu terme hi viuen més de 1.600.000 habitants censats. Som més de 1.160.000 electors representats, diuen, al Consistori. El resultat és que la distància entre elector i electe és pràcticament insalvable. Entremig s’alça un aparell burocràtic immens.

A més, la figura política de màxima proximitat amb els electors és el seu Conseller de Districte. Una suposició, perquè no és un càrrec d’elecció directa, sinó triat pels partits en funció de quotes. Representa al partit que el posa, no al ciutadà, davant de qui se sent poc responsable.

I si el govern municipal, teòricament elegit i democràtic, representa a partits desvinculats de l’electorat, hi ha crisi democràtica.

El barri més petit de Barcelona té més habitants que la majoria de municipis del País. Però és que fins a les darreries del segle XIX, quan es materialitza l’absorció dels pobles del pla de Barcelona, el terme municipal de Barcelona va del mar fins al carrer Provença i del carrer de la Marina fins al carrer de Tarragona, amb l’afegit de Montjuïc. Trobem, doncs, que Barcelona s’ha cruspit els termes municipals de Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Joan d’Horta, Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià, Sants (incloent Hostafrancs) i les Corts. Ja al segle XX, Barcelona arrabassa totes les terres de la Marina al municipi veí de l’Hospitalet de Llobregat. És així com Barcelona arriba a estendre’s del mar a Collserola i del Besòs al Llobregat.

Es podria dir que Barcelona tota sola és una comarca. I atès el procés de formació de la ciutat actual, crear una xarxa d’Ajuntaments de Barri, amb consistoris d’elecció directa, no és gens forassenyat. És bàsicament l’herència dels antics municipis del pla, on la gent guarda consciència identitària i encara es parla d’anar a Barcelona.

L’Ajuntament de Barri pot assumir tots els serveis que calgui i prendre les decisions de govern en una descentralització administrativa complerta de les funcions municipals i de representació a la ciutat.

Si equiparem el barri al municipi i el districte a la comarca, la ciutat sencera equivaldria a una vegueria. Aquesta distribució territorial del govern municipal, a més, obliga a diàleg permanent i dóna capacitat per arribar a pactes entre barris, potser amb signes polítics oposats als consistoris, un exercici de radicalitat democràtica i de cultura del pacte. L’acostament de la política als veïns i la proximitat dels electors als electes acabarà vencent l’anomenada «desafecció», que és l’actitud pròpia del ciutadà decebut.

El govern de la Ciutat ha de tenir un caràcter «federal» centrat en vetllar per la igualtat d’oportunitats entre els barris i articular els equilibris necessaris entre uns i altres. Podrà centrar-se millor ens els reptes i projectes globals de ciutat a mig i llarg termini i en la relació del Barcelona amb la xarxa de ciutats del País.

Superem així la estructura metropolitana per ser una estructura de país complert. Barcelona ha de permetre i promoure el creixement d’altres ciutats del País, de Figueres a Tortosa i de Mataró a Balaguer. El Cap de la Catalunya-Ciutat ja prevista pels urbanistes més avançats als anys trenta del segle XX.

Hem de construir aquest país i hem de construir aquesta ciutat, Cap del País, Casal de la Nació i Capital de l’Estat:

Cap, Casal i Capital