Cap català hauria de ser pres pel fet de ser-ho i actuar-hi.

Però avui hi ha presos catalans que podem qualificar de consciència, com els Jordis o en Quim Forn, però que no són polítics catalans ocupant càrrecs polítics electes. I també hi ha polítics que són representants catalans electes i que estan presos per haver-se lliurat voluntàriament a l’enemic, sabent que serien emprats com a ostatges per coaccionar la Nació.

No som ara en un conflicte polític dins d’un estat, vivim només una col·lisió de sobiranies nacionals… És clar que d’això se n’ha dit tota la vida estar en guerra, i ara, adaptant-nos a aquesta guerra moderna, hem triat la democràcia com a camp de batalla, les urnes com armes i els vots com munició.

I en aquest conflicte resulta que aquests presos són presoners de guerra, i com a tals només seran alliberats quan acabi la confrontació.

Els polítics captius poden haver-se lliurat per tres supòsits:

Per un pacte previ amb l’enemic per tal d’obtenir beneficis polítics en la gestió de l’ocupació després de la no defensa de la Proclamació d’Independència. O sense pacte ferm però amb l’esperança que aquest «sacrifici» els comporti beneficis electorals a posteriori dins aquest l’escenari col·laboracionista.

Perquè accepten la sobirania espanyola i creuen que han d’afrontar l’intent de rebel·lió que han protagonitzat davant la justícia de l’ocupació, reconeixent-se així espanyols i acceptant les regles dictades per l’adversari.

Ens aquests dos supòsits hem de concloure que haurien enganyat i traït els seus compromisos electorals amb la Nació.

En tercer lloc podrien estar actuant com patriotes que, amb el seu captiveri, judici i segura i severa condemna, volen posar en evidència l’estat espanyol, i així aconseguir el suport i intervenció internacional. El seu sacrifici és part de la seva lluita. Les declaracions davant el jutge, però, no semblen recolzar aquest supòsit.

Si l’estat espanyol retira les acusacions i els allibera, els indulta o més encara si els jutja i els absol, s’estarà rentant la cara davant la comunitat internacional. Passarà per un estat democràtic on el poder judicial és independent i els ciutadans tenen garantits els seus drets. Això desactivaria de pla tot el suport i reconeixement internacional a la lluita d’alliberament catalana i la presentaria com una qüestió interna.

Els exiliats també poden haver mentit i traït la nació durant el seu exercici com representants electes però, si més no, el seu exili manté viva la lluita i la causa catalana.

Llavors la pregunta és: Què estem fent mobilitzant-nos i demanant l’alliberament d’uns presos que han triat ser-ho ?